Amb motiu de la recentment inaugurada exposició “Gaudí: Impresiones Íntimas” a la Galeria Senda de Barcelona, parlem amb Aitor Ortiz sobre la seva aproximació a l’obra de l’arquitecte, les seves influències i interessos vinculats a l’arquitectura i la indústria, i la seva particular manera d’entendre la fotografia. Ens trobem amb l’artista basc a Yurbban Passage, on una de les seves obres, “Destructuras 071” (2003) s’alça tan discretament com imponent a l’entrada, només creuar les portes de l’hotel.

La teva nova exposició a Galeria Senda, inaugurada el passat dissabte 22 de gener, ens permet experimentar Gaudí d’una manera molt allunyada de la banalització i massificació amb què s’acostuma a mostrar la seva obra. No solem veure aquesta part tan delicada que tu has aconseguit trobar i captar. Com sorgeix la idea de recollir aquestes “impressions íntimes”? 

Precisament per indagar en la cerca del que creiem conèixer i no coneixem realment. En el cas de Gaudí, la fotografia ha banalitzat la imatge que tenim de la seva arquitectura, precisament per un excés d’informació. Hi ha milions i milions de fotografies que es repeteixen, cadascuna més exuberant, exòtica, saturada, excessiva, que realment han anul·lat, bàsicament i en essència, la mateixa capacitat individual de les persones d’establir una relació íntima amb les seves obres. Perquè tots creiem conèixer l’obra de Gaudí, i en realitat ningú, o molt pocs, la coneixen bé, perquè no han tingut aquesta relació directa.

Particularment, Gaudí et crida l’atenció per algun motiu? Què va motivar aquesta elecció? 

La veritat és que va ser una casualitat, quelcom circumstancial. Em van plantejar el repte de fotografiar unes obres de Gaudí i reconec que a priori, sentia una certa distància amb la seva obra, però precisament per aquests prejudicis que tenia, pel que havia vist jo prèviament de l’arquitecte.

Parlem de la teva obra més en general. Podríem dir que la teva aproximació a la fotografia no és tant amb la finalitat de documentar, sinó la de, a partir d’espais concrets, crear-ne de nous. M’agradaria que ens parlessis una mica més d’aquesta manera de veure la fotografia, quasi com un acte escultòric. 

Bé, jo treballo amb la fotografia, que al final és un mitjà de representació, però el que m’interessa són les derives que aquest mitjà genera; la incapacitat que té la fotografia per explicar les coses i les seves limitacions, malgrat que puguem creure el contrari. Com a mitjà que és, jo treballo amb ell, com tu dius, expandint una mica aquesta capacitat documental. Llavors hi ha vinculades tota una sèrie de relacions professionals o interessos que m’interessen molt, valgui la redundància, com són l’arquitectura i tots els processos industrials.

I com neix aquest interès pel component industrial? 

Al final el lloc d’on vinc, Bilbao, ha viscut tot aquest procés d’industrialització, o més aviat de desindustrialització. És una societat eminentment industrial on la tecnologia i la tècnica són absolutament permeables a tota la societat basca. És part de la meva vida. Tots aquests processos m’han interessat sempre molt; el que ha suposat la pròpia industrialització en la modificació del territori, en el meu propi desenvolupament estètic total… Això acaba generant una sèrie d’influències que fan el brou de cultiu en el qual jo em moc.

En aquest sentit, què inspira a Aitor Ortiz? Ens podries parlar una mica més sobre aquests referents i influències?

Quant al fet fotogràfic, poden ser aspectes relacionats amb l’arquitectura o amb la indústria. Per exemple, amb l’arquitectura, no solament m’interessen els elements fotografiats; m’interessen tots els àmbits vinculats aquest mitjà: tots els processos tècnics derivats, fins i tot aspectes de la construcció de les obres. No és solament el que fotografia. A més, tinc altres interessos, que són tots aquells elements relacionats amb el propi mitjà fotogràfic: els seus codis, els seus usos, els seus aspectes, que com a mitjà són propis de la fotografia o de la representació, com poden ser l’enfocament, la perspectiva, l’òptica… També els elements que són propis de l’arquitectura, com l’escala, la perspectiva… Curiosament, hi ha elements que conflueixen. Jo sovint treballo amb aquests elements a diferents mitjans, i aquest àmbit de confluència m’interessa molt.

És a dir, aquests elements, aquestes particularitats del mitjà, tenen un impacte negatiu en les seves obres. 

Efectivament, la narrativa a vegades ve del que estàs fotografiant; aquesta part que creiem documental, però que a mi no m’interessa. Al final és només una base de treball sobre la que construeixo i argumento altres interessos, potser més vinculats el propi mitja fotogràfic.

D’alguna manera ja ens ho has apuntat però, per què arquitectura i no retrat o bodegons? A més de la influència arquitectònica de la teva Bilbao natal, hi ha interès particular per aquesta disciplina?

Pels aspectes que et comentava, vinculats a la pròpia construcció. Hi ha una part que és constructiva, i dins de la mateixa creació de la imatge hi ha una part constructiva i una materialització al final de l’obra. Com et deia està vinculat també aquesta escala, aquesta perspectiva, aquesta posició que ocupa l’obra en un espai. Quan exposes, tot això em genera un interès de confluència, però també de tensió. Per això, moltes vegades treballo amb l’arquitectura, perquè si treballes fotografia en un altre element, aquest altre element no tindria aquestes connotacions.

En relació amb el moment d’exposar que apuntaves, em ve a la ment el teu projecte “Memoria Trazadora” (2018), on hi havia moltes obres de gran format, amb una posada en escena molt espectacular. Quin pes té el moment expositiu, el format com els materials… Dins de tot el procés creatiu?

Per a mi és molt important, perquè també forma part, precisament, d’aquest procés de materialització, quan les coses adquireixen unes propietats. Altrament, la fotografia seria molt etèria. No és el mateix veure una fotografia en una pantalla: tu no ets amo de tot el que l’envolta, d’aquesta capacitat de visualització i relació amb l’obra. No saps en quin format veuràs l’obra, si es veuran un espai de 30 o 300 m², amb soroll o sense… Per mi és una posada en escena, la decisió final de com s’ha de mostrar el treball i en quines condicions. Cada projecte té unes connotacions: per exemple amb Gaudí, les decisions més importants van ser dur les obres a una escala mínima, íntima, per anul·lar precisament el component espectacular i colpidor dels espais fotografiats. Volia dur-ho a l’extrem contrari per tenir una experiència directa d’aquestes dimensions.

I per acabar, com es presenta 2022? Ens pots compartir o avançar algun futur projecte?  

Si no ens els xafen… de moment estic preparant diversos projectes que no s’exposaran aquest any, però que estan en fase de desenvolupament, i de moment, estan molt verds.